Articulant realitat.

Se’m demana un article, l’articulació del meu propi discurs. Un fragment del que sento. Que no pot ser separat del cos unitari d’allò que sóc singularment i, per tant, del que acabo pensant, del que acabo vivint.

Qui entengui ressonant el poc que he escrit ja no cal que segueixi llegint. És tot, el tot d’aquest article.

Per qui no hagi comprés o pels encuriosits per veure si me n’ensurto (jo mateix) en aquest intent, procuraré explicar-me.

Procurar pot arribar a ser el comú denominador dels nostres actes. Quan ens qüestionem la realitat hauríem d’entendre que ho fem perquè ens sentim incomplerts. Hi ha quelcom que manca. En el meu cas és aquest procurar. Busco la manera, pro, de curar. Curar aquesta realitat. No ho obtindré mai sense adonar-me’n que no es tracte de l’afora si no de mi.

Com a perceptor i entenedor de l’existència tot passa pel meu tamís, cadascú de nosaltres som els creadors de la realitat que assistim.

I com pot ser que tots siguem generadors i al mateix temps els demés també estiguin construint realitat? Com pot ser que jo mateix sigui la materialització d’un altr@? Complicat, oi? Però, i si fos que en algun lloc, no gaire llunyà, aquest tu i jo fos el mateix. Això ens explicaria que no creem sinó que cocreem, tots junts.

De moment acceptem aquest paradigma, a veure on em, ens, porta. Aleshores l’atzar, la casualitat, no tindria espai ni raó de ser. Només la responsabilitat de viure el succés com la perfecció de les nostres pròpies creences corals. Ni la crítica ni la queixa tindrien la possibilitat d’aparèixer. Només la responsabilitat d’acceptar el resultat de les nostres decisions i actuacions mancomunades.

Estem disposats a viure acceptant que som part i cocreadors de la realitat que sembla ofegar-nos? Som capaços de viure responsablement? Que podem desconnectar-nos del sistema senzillament vivint-ne un altre immediatament, en el instant que ens ho permetem? Meravellós i aterrador al mateix temps. Ens il·lusiona la possibilitat i ens espanta que primer hem de deixar morir, mutar, el que hem cregut que érem fins ara. Un salt al buit, sí. Quina por! Quin dolor! Quin poder!

Poder? Vivim confrontats, separats, commoguts pels diferents poders socials, que només en són un de sol. I això passa perquè hem entregat el nostre  poder personal. L’entreguem quan votem. ‘És que si no votes no tens el dret de queixar-te.’ Ahh! Així que si no voto no puc queixar-me, és que no vull queixa. No vull elegir amos, vull ser lliure.

Entreguem el nostre poder quan signem una hipoteca o demanem un préstec.  Estem en deute per poder pagar, temps productiu i vital, la clau que ens reclou.

Entreguem el nostre poder quan encenc la tele per escoltar que haig  de tenir cura de les ‘fake news’, creient que  se’m mostra la veritat i la varietat, que puc escollir. De fet  puc escollir si bec amb got o amb tassa però no el beuratge.

Entreguem el nostre poder quan demano escola pública pels meus fills però em desentenc dels continguts que acabaran uniformitzant tota una altra generació.

Entreguem el nostre poder quan m’acullo a una sanitat que tracta els símptomes sense contemplar l’origen individual d’allò que ens dol (recordem que som cocreadors del que ens succeïx).

Entreguem el nostre poder quan faig de les necessitat un article de consum . Haig de protegir-me del clima per exemple vestint-me, però em sento decebut si no vaig a la moda.

Entreguem el nostre poder quan prego a una entitat externa i després no accepto que aquesta força és impersonal i que rarament sembla escoltar-me.

Entreguem el nostre poder quan constatem que no hi ha justícia però vull emparar-me  en  ella si és que considero que em pot afavorir.

I així podríem allargar la llista d’obstacles que acceptem i ens allunen de les nostres capacitats i dons, que afortunadament són encara molt més nombroses que les accions que ens fan patir.

Afortunadament perquè com a cocreadors, entre tots ho tenim tot si és que ens expressem en llibertat.

La llibertat no té a veure amb justícia, ni amb lleis, ni amb contractes, ni amb empar extern, ni amb uniformitzacions, ni amb precs, ni amb benestar. Té a veure amb BonSer, amb acceptar els nostres dons i capacitats i entregar-les sense restriccions a tothom, al tot.

Quan entreguem el que som estem aportant harmonia, tranquil·litat, serenitat, pau al nostre entorn. I el món canvia. El canvi que anhelem som nosaltres.

I això, amics amats, succeïx constantment, potser no al ritme i al temps que el nostre estrès ens exigeix, però el Bé comú serà quan ens ho permetem individualment.

Bencreats, benarribats, bentrobats a la Humanitat que ens espera.







Jordi Santamaria i Guinot

Santabyoga

El Sabadell viscut el 22 de juny del 2020

Jordi Santamaria Guinot